Cablejat de plata en lloc de venes, guspires elèctriques en comp-
tes de sang, no estem davant la primera banda de cyborgs, més
aviat davant La Plata, un grup que treballa el rock des d’una mirada
erosionada per la ferralla que ens envolta. Bons a l’hora d’acostar-se
a sentiments en voga com el desànim, el buit o la saturació i fer-ne
cançons que sonen a moltes vides que coneixes. Reflexos moderns
vinguts de València amb una trajectòria ferma al darrere que els ha
portat a molts escenaris de tota la península i, fins i tot, a creu-
ar l’Atlàntic, sempre seguint vinculats a l’autogestió. Tornen anys
després de l’últim disc amb "Interzona" (Sonido Muchacho, 2025) un
viatge ambigu i emocional per aquelles zones del rock que poques
vegades s’exploren i que poden recordar a SALEM, ML Buch o Good
Sad Happy Bad.
Acompanyaran a La Plata una altra banda valenciana de nova for-
nada que es mou pels sinuosos carrerons poligoners del shoegaze,
el post-rock i el kraut. Paciència, passes, atenció i llàgrimes als ulls,
això és el que produeix la seva música. El caminar que es crea a
cada passa és el concepte del seu últim disc, "Vías" (Foehn, 2025),
un viatge oníric, volcànic i solemne que els ha portat a festivals
com el Deleste, l’Atlantic Fest o el Monkey Week. Transitar l’entorn
es pot fer en petita mesura a Lo Submarino, transiteu-lo bé que les
cançons de Gazella son un gran acompanyant per fer-ho.