ReusCultura

Power Burkas

Els vigatans són un grup emo perquè aquesta actitud els marca, més que musicalment, també en la seva vida personal i grupal. Després de tretze anys de trajectòria i tres discos publicats, i de cinc anys de guaret, tot i que mai d’aturada, els Burkas han tornat als escenaris amb un nou disc al sarró: Amb la fi al davant. El seu nervi creatiu era adormit, però mai s’havia apagat. La seva trajectòria, engegada a la serena de l’escena punk osonenca i marcada per l’absurditat de Quimi Portet o Adrià Puntí, potser ha estat disfuncional. Però ho ha estat perquè ha estat funcional amb la seva amistat, que és d’on sorgeixen moltes d’aquelles petites coses quotidianes a partir de les quals fan cançons que parlen de realitats molt més universals i compartides.

Els darrers anys, la música havia estat un coixí on sabien que tornarien a arraulir l’orella, la seva pròpia, que és aquella que més busquen satisfer. Perquè, ja ho diuen, mai neguen l’oci i no fan negoci. I és que continuen sent tan naïfs com sempre, tan misàntrops, practicants d’aquest aparent nihilisme amb què fan front a la rutina i l’apocalipsi quotidià, però lluny de programar i adaptar-se al col·lapse, de flagel·lar-se en la paràlisi, prefereixen enfotre-se’n. En lloc de la supervivència, escullen el camí de la "Supe vivència". Ni cofoïsme extrem, ni dolor autoinflingit. Perquè, malgrat tot, el món continua sent un lloc estimulant, que, tot i gris, paït i convertit en música, pot ser tràgicament divertit i absurd.

Remei de Ca la Fresca

Nats a les profunditats més humides del Montseny, aquest grup d’amics esputen a tort i a dret la ferestegor d’on venen, amb una conjunció de poesia i ràbia que incomoda tant com aferra a la seva música. Fent ús de formes expressives ben diverses, de gèneres diferents, d’una llengua esmolada i del folklore i l’electrònica de poble, disparen al mort, però també al que el vetlla. Escoltar-los és el més semblant a accedir als racons més al·lucinògens d’un bosc fosc i misteriós, però no tenen res de nihilistes: es caguen en la misèria, però més en qui n’és responsable. Tal com diuen, porten els remeiets més atàvics per a tot tipus de dolences. Ens fan lliures de prendre tot allò que haguem de menester, perquè a Ca la Fresca no hi
ha pecat que valgui, etiqueta que pengi o eufemisme que calgui. Van a per totes, i ens conviden a casa seva per anar-hi tots plegats.